TORRAS I VILLÀ, FRANCESC

(Granollers, 1883 – Barcelona, 1979)

Alcalde de GRANOLLERS:
30-01-1916  -  05-05-1917

Fabricant. Fill de l'industrial tèxtil Joan Torras i Bergé (1852-1900), que fou alcalde de Granollers el 1887 i el 1890, pel partit liberal, va continuar l'activitat empresarial del pare i sobretot la política, en la qual sobresortí i deixà la petjada més important. A causa de la mort del pare, quan només tenia 16 anys va haver de suspendre els estudis per posar-se al capdavant de la fàbrica juntament amb la seva mare, Marta Villà. Va transformar la fàbrica i la va engrandir progressivament, al mateix temps que participava de manera cada vegada més intensa en la vida política. Va iniciar-se en la política local l'any 1909, i va arribar a diputat a Corts (1920-1923), moment en què traslladà la seva residència a Barcelona. Fou el cap visible d'un moviment renovador que el 1909, amb la Candidatura Popular, es presentà com a alternativa al “caciquisme a l'antiga” i que va aconseguir l'elecció de sis regidors: Francesc Torras, Joan Pineda, Manuel Puntas, Ferran Cañellas, Josep Coma i Domènec Jonch. Antoni Sarroca* va ser l'alcalde i ell, amb tan sols 27 anys, primer tinent d'alcalde i alcalde accidental en dos períodes l'any 1910. L'any 1912 es presentà a les eleccions municipals per la Coalició Liberal juntament amb Josep Barangé*, que resultà elegit alcalde. Ell continuà com a regidor, i en les eleccions de 1915 es presentà per la Coalició Liberal Democràtica. El seu germà Paulí*, que també formava part de la candidatura, passà a ser el tercer tinent d'alcalde en el nou consistori i ell fou nomenat alcalde de Granollers per Reial Ordre del ministre de Governació el 30 de gener de 1916, com a conseqüència de la dimissió de Manuel Pagès*. Va redreçar la situació precària de la hisenda municipal i va iniciar una nova etapa en el govern municipal que es perllongà fins al final de la dictadura de Primo de Rivera, atès que després de deixar l'alcaldia, va seguir controlant els afers municipals des dels seus càrrecs de diputat provincial (1917-1921 i de nou 1924-1930) i de diputat a Corts per Granollers (1920-1923), que simultanejà amb el càrrec de regidor, o bé per mitjà del seu germà Paulí, que fou alcalde de Granollers del 1920 al 1922 i del 1927 al 1930. Aquest control del poder local i el seu protagonisme en les lluites polítiques fent dels interessos de Granollers una bandera (va popularitzar l'eslògan Tot per a Granollers) van donar lloc a l'anomenat torrisme, amb què s'identificaven els seus seguidors en la política local. Tot i que va passar per diferents partits polítics (des dels republicans radicals de Lerroux –a qui va invitar a casa seva l'any 1904–, fins a la Unión Monáquica Nacional, passant per la Lliga Regionalista) i podia ser qualificat de “saltimbanqui de la política” (Renovació, 8.7.1917), va ser essencialment un polític liberal afí a Santiago Alba, i oposat als regionalistes de la Lliga, que a la comarca estaven agrupats entorn de la Cambra Agrícola del Vallès i que tenien un altre diputat amb una forta personalitat: Santiago de Riba i d'España, amb el qual va tenir repetits enfrontaments. Se li coneixen algunes manifestacions contra el català i a favor del “lenguaje oficial” i també contra la Mancomunitat, perquè segons ell mateix deia públicament “tots els espanyols tenim d'ésser protegits i regits per les mateixes Lleis” (Diari de Granollers, 10.5.1928), i s'oposà al traspàs de serveis de la Diputació a la Mancomunitat, amb l'argument que eren contraris a l'autonomia provincial i que perjudicaven les hisendes dels ajuntaments. A més, criticà l'abandó en què la Mancomunitat havia tingut Granollers i altres pobles del districte per motius partidistes. Des de la Lliga, per contra, s'acusà repetidament l'Ajuntament de Granollers d'endeutar-se i de no pagar la contribució corresponent a la Mancomunitat des del moment en què ell n'exercí el control. Fent abstracció de les seves idees polítiques, La Gralla (25.3.1923) afirmava que “l'intervenció que en els afers públics ha tingut en Torras [...] ha cristal·litzat sempre [...] en la pruïja de cercar, per a la nostra població, tots els aventatges, totes les prosperitats, totes les valors –morals i materials– que fessin engrandir Granollers, des de tots i cada un dels llocs per ell ocupats”, fet pel qual era conegut arreu no pels seus noms i cognoms, sinó per en Torras de Granollers. Entre les actuacions més destacables, cal esmentar la creació del Col·legi municipal de Segona Ensenyança, del qual fou el primer promotor; la important transformació urbanística de Granollers (construcció de voravies, empedrat de la carretera, xarxa de clavegueram, pont sobre el Congost a la carretera de Barcelona), que en els anys 1920 va suposar un emprèstit de l'Ajuntament per valor de dos milions de pessetes, que fou força polèmic; l'annexió del barri del Lledoner del municipi veí de les Franqueses (1922), que fou una iniciativa personal seva, i més tard la del municipi de Palou (1928), i el nomenament de ciutat per a Granollers (decret del 7 de març de 1922). El 15 de març de 1923, un any després d'aconseguir per a Granollers el títol de ciutat, l'Ajuntament acordà nomenar-lo Fill Predilecte de la ciutat; un any després, se li féu entrega d'un àlbum amb un pergamí honorífic i un plec de dues mil signatures de conveïns que volien adherir-se a l'homenatge, i l'arquitecte municipal, Manuel J. Raspall, va rebre l'encàrrec de fer una làpida commemorativa que es col·locà a l'entrada del saló de l'alcaldia. Com a diputat provincial, va impulsar la construcció de diverses vies de comunicació a la comarca, com ara la carretera de Granollers a l'Ametlla pel coll de la Manya i Canovelles, que fou motiu d'un multitudinari homenatge d'aquesta localitat el 29 de setembre de 1929; va ser un dels impulsors de la instal·lació de la biblioteca popular de Granollers, inaugurada pel Rei Alfons XIII el 28 de novembre de 1926; fou també un dels membres del Comitè Organitzador de l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona, i va ser un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona, en la qual va ocupar el càrrec de vicepresident del consell d'administració durant molts anys. El seu interès pel món de les finances el portà a ser també un dels fundadors del Banc de Granollers, del qual fou membre del consell d'administració i president (1931), i també president de la Federació Bancària Local de Catalunya (1927). Fruit de tota aquesta activitat, el 12 de novembre de 1966, el governador civil de la província li va fer entrega de la Medalla de l'Estalvi. Va ser elegit diputat a Corts pel districte de Granollers en les eleccions del 19 de desembre de 1920 per la Unión Monàrquica Nacional, enfront del candidat de la Lliga Regionalista, formació que havia vençut en totes les eleccions al districte des de l'any 1907. Segons Miquel Joseph, “la neu fou la gran aliada del candidat triomfant”, perquè “els electors dels pobles, els habitants de les masies i llogarets allunyats de les meses on havien d'anar a votar, restaren aïllats en llurs cases per culpa de la neu; en canvi, l'electorat obrer, la majoria addicta a en Torras, que residia en els centres més poblats, Granollers, Badalona i Mollet, acudí a les urnes sense excepció” (pàg. 139-141). En les següents eleccions, que van tenir lloc el 29 d'abril de 1923, el resultat afavorí el candidat regionalista, Josep M. Trias de Bes; però Francesc Torras, que es presentava amb el suport dels radicals i d'alguns republicans nacionalistes, va protestar i denuncià el robatori de diverses actes i el Tribunal Suprem dictaminà la nul·litat de l'elecció i una nova convocatòria al districte, que va tenir lloc el 26 d'agost següent, però que ja no va tenir conseqüències a causa de l'immediat adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera. Nomenat diputat provincial del districte (1924), es convertí en l'home fort de la dictadura a la comarca i amb el delegat governatiu, Jordi A. Villamide, dirigien la vida política i administrativa del districte i molt especialment de la ciutat de Granollers (Diari de Granollers, 4.7.1927). A la seva finca de Samalús, on la família passava els estius, a vegades convocava l'alcalde i el secretari de Granollers per prendre les decisions més transcendents. Després de la caiguda de la dictadura, a la Unió Liberal no se li perdonà la col·laboració amb el règim i en una assemblea extraordinària que congregà un miler de persones i que fou considerada “un dels actes polítics de més importància realitzats a Granollers d'uns anys ençà” (La Gralla, 23.3.1930) fou cessat com a president, càrrec que havia exercit entre 1914 i 1916 i de 1927 a 1930 en la que fou l'entitat cívica més important del Granollers de l'època. La campanya contra ell va arribar al si del nou consistori, que pocs dies després decidí arrencar la placa de marbre col·locada l'any 1924 en reconeixement dels serveis de Torras a la ciutat; al mateix temps, el carrer que des de 1928 portava el seu nom va tornar a rebre el nom anterior (Dr. Robert). Durant la Segona República va actuar amb el suport del Partit Radical, encapçalant la Candidatura Proporcionalista, que no va aconseguir imposar-se al Partit Catalanista Republicà liderat per Esteve Camillo*. L'esclat de la Guerra Civil es produí quan era fora de Granollers. Quan retornà va col·laborar plenament amb el nou règim i, entre altres actuacions, va treballar pel trasllat de la via de ferrocarril que travessava el carrer Girona (gestions que ja havia iniciat abans de la guerra) i per la construcció de la nova Mútua Nostra Senyora del Carme (Revista del Vallés, 23.12.1989). El 24 de gener de 1974, quan ja havia complert 90 anys, li fou concedida la Medalla d'Or de la ciutat. Uns dies més tard, aprofitant el 35è aniversari de l'ocupació de Granollers per l'exèrcit franquista, fou inaugurat el parc municipal que porta el seu nom, atès que va cedir els terrenys i va aconseguir que la Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona, de la qual era aleshores vicepresident honorari, deixés els nou milions de pessetes que faltaven per completar la donació popular que serviria per a la construcció del parc. Era un dels primers contribuents per propietat urbana a Granollers. (JPM)